Els fets provats de la condemna a la violència del 9 d’Octubre: un atac neonazi per a “assetjar” l’esquerra

“El seu propòsit no era un altre que assetjar i enfrontar-se als que van acudir a la manifestació” de l’esquerra durant la vesprada del 9 d’Octubre del 2017 a València, per a “dificultar-ne i impedir-ne, fins i tot mitjançant la utilització de la violència” la celebració, “a conseqüència de la seua discrepància ideològica radical i de la seua hostilitat a tot allò que representen” els convocants. Es tracta dels fets provats de la recent sentència condemnatòria dictada per la secció primera de l’Audiència Provincial de València, que estableix la cronologia i l’autoria de les agressions ultres contra una jornada festiva i reivindicativa, celebrada huit dies després del referèndum independentista a Catalunya, que va acabar en un rastre de pallisses i amenaces protagonitzades per elements de l’extrema dreta neonazi, singularment per exmembres de la dissolta penya hooligan Yomus.

Quasi tots els ultres van arribar a un pacte de conformitat amb la Fiscalia i amb les acusacions populars i particulars, reconeixent els fets i assumint penes mínimes que no implicaven l’ingrés a la presó, a més de mesures d’allunyament de les víctimes i el pagament d’indemnitzacions de 46.000 euros i de costes processals per 49.000 euros. Després de la primera sessió del judici, una desena de neonazis van eixir de la Ciutat de la Justícia de València proferint amenaces contra una concentració antifeixista.

Dels dos acusats que no s’hi van conformar, la sentència absol Pepe Herrero, una mena de comunicador faller que va retransmetre els fets i va ovacionar les agressions. La seua actuació, sosté la sentència, “no és reprotxable” des del punt de vista penal.

La tradicional manifestació de la vesprada del 9 d’Octubre, que va ser objecte de les agressions, es convoca “des del 1977”. Organitzada per la Comissió 9 d’Octubre, que agrupa partits progressistes, sindicats i entitats culturals, a la marxa se sumen cada any col·lectius de l’esquerra independentista com Arran, Endavant o la CUP, entre altres.

La sentència destaca el paper de Yomus, una penya oficialment dissolta, en la convocatòria i en el desplegament de les agressions. Es tracta d’un “grup ultra” nascut el 1983 i format inicialment per “alguns” simpatitzants de l’extrema dreta. No obstant això, segons la sentència, la temporada 1991/1992 “el grup íntegrament adopta” la “ideologia nacionalista espanyola” i anticatalanista.

El recorregut de la penya hooligan va acabar el 2013 amb la seua dissolució legal i amb la fundació de la Curva Nord Mario Alberto Kempes, després dels contactes amb la penya Gol Gran, aquesta última “sense afinitat política”. Els Yomus van mantindre “la seua activitat” en xarxes socials “precisament” fins a les agressions del 2017, en què la difusió en la xarxa “va parar bruscament”. Uns quants dels elements de la penya han recalat en l’anomenada Curva de Mestalla 1919.

La sentència indica que en la Curva Nord figuraven joves provinents dels antics Yomus, que “es fan notar activament en la graderia” i que llueixen “tatuatges d’ideologia neonazi en el cos”. “No amaguen la salutació feixista en certes ocasions, sobretot en alguns moments per a celebrar i fer-se notar en el camp de futbol o per a provocar els membres d’altres penyes oposades ideològicament als seus plantejaments”, postil·la.

“Clara simbologia feixista i neonazi”

La sentència repassa els “nombrosos tatuatges” de “clara simbologia feixista i neonazi” de molts dels acusats. Quasi mitja pàgina dedica als tatuatges d’un dels “líders” de les agressions, Vicente Javier Estruch Cortés, àlies ‘l’Alfarrasí’, amb una condemna ferma anterior per un delicte de lesions. En els artells té tatuades les lletres AHTR (en referència a la llegenda neonazi ‘Adolf Hitler tenia raó’) i en la cuixa dreta, una esvàstica i els rostres del màxim líder nacionalsocialista i del seu lloctinent Rudolf Hess sobre la porta de Brandenburg, a més d’altres inscripcions en la pell com ara ‘blancs i valencians“ o ‘Yomus’.

Javier Cervera Sales, condemnat a un any i cinc mesos i president en la data dels fets de la Curva Nord Mario Alberto Kempes, es va dedicar els dies previs a les agressions a convocar un “grup nombrós” que va eixir des dels voltants de l’estadi de Mestalla. Cap a les 17.30 els ultres van accedir a la plaça de Sant Agustí “en formació aparent, amb càntics, crits i, en alguns casos, braç enlaire fent la salutació romana”.

El grup, format per mig centenar d’ultres i “tots ells posats de mutu acord”, van agredir els manifestants d’esquerres davant un desplegament policial reduït. De fet, el responsable dels grups d’extrema dreta de la Brigada Provincial d’Informació va reconéixer durant la seua declaració en el judici que la Policia no va detectar el “salt qualitatiu” de violència que es va produir aquella jornada respecte d’anys anteriors.

Diversos dels condemnats tenen antecedents penals o condemnes fermes i van formar part de candidatures electorals de grupuscles com Falange Espanyola de les JONS o Coalició Valenciana. Una vegada ocupada la plaça de Sant Agustí, punt tradicional de partida de les manifestacions convocades a València, es van produir les primeres agressions. En aquest moment, només alguns agents de la Policia Local estaven presents en la zona i els neonazis van poder campar a plaer i trencar els cordons de seguretat.

Agressors sense identificar

‘L’Alfarrasí’ va iniciar les agressions propinant a un dels manifestants una punyada en el costat esquerre del cap, a l’altura del pols, i un altre colp a les costelles. A una altra de les víctimes, el condemnat Florin Robert Drus li va propinar una punyada a la boca. Una parella de joves va ser agredida salvatgement per 11 dels condemnats mentre una càmera de La Sexta retransmetia en directe les pallisses.

Vicente D., un jove antifeixista, va tractar d’evitar –en solitari– la brutal agressió a la parella “i va aconseguir que els agredits pogueren posar-se drets i fugir”. El jove va relatar en el judici la seua experiència perillosa: es va enfrontar ell sol a 15 atacants, segons la sentència. “Es van abalançar sobre ell, el van arraconar i el van agredir”, mentre Vicente D. tractava de “repel·lir l’agressió i protegir-se del nombrós grup” només “amb les mans i les cames, però sense poder evitar resultar lesionat” lleu.

També va ser agredit per la torba neonazi un fotoperiodista “en exercici de la seua professió”. Els condemnats “li van llançar una taula i un cartell de menú de la terrassa d’un bar” i li van propinar “punyades i puntellons”. No tots els agressors es van poder identificar. Les Unitats d’Intervenció de la Policia Nacional (UIP) no van arribar fins a les 17.45, segons indica la sentència.

Una vegada la UIP va poder controlar la situació formant un cordó policial per a protegir els manifestants, centenars d’ultres van continuar el setge al carrer de Colom, mentre la manifestació avançava amb prou faenes i en un ambient de màxima tensió. Un dona “que no ha pogut ser identificada” va atacar un periodista llançant-li “a la cara un líquid calent que portava en un got”. Al mateix informador, un altre ultra que portava “una forca de fusta de grans dimensions” li va pegar a la mà per evitar que gravara amb el mòbil.

Una vesprada de “tensió i violència”

El desplegament de la ultradreta va impedir “el desenvolupament de la manifestació en condicions de normalitat” amb diversos intents d’agressions “que van haver de ser repel·lides per la intervenció de les unitats policials”, indica la sentència.

En la plaça de la Porta de la Mar, l’advocat ultra Luis Miguel Jiménez García es va dedicar a insultar manifestants al crit de “bandarra, que ets una marrana”. L’home va ser investigat en la causa, però se’l va considerar inimputable per les “greus afeccions mentals que pateix”.

La violència de l’extrema dreta va propiciar una participació més baixa en la tradicional marxa del 9 d’Octubre. “L’afluència de gent va ser molt inferior a la prevista pels convocants per tal com els fets de tensió i violència esdevinguts en la plaça i els seus voltants van fer desistir moltes persones del seu intent de participar en la manifestació”, diu la sentència. A més, la marxa no va poder acabar en la plaça d’Alfons el Magnànim perquè estava ocupada per ultres i va haver de desplaçar-se improvisadament a la plaça d’Amèrica, davant el perill de noves agressions.

La sentència també recorda que un grup nombrós de manifestants va haver de ser “escortat per agents de la UIP”, una vegada acabada la marxa, “davant la possibilitat” de patir més agressions.